Escriure no és parlar

Xavier Pàmies, que en El casalot, traducció de Bleak House de Charles Dickens, adopta algunes combinacions pronominals no normatives (l'hi en comptes de la hi i de li ho, n'hi e
en comptes de li'n), ha dit tres coses en aquest blog: 1) ell no proposa res al lector; 2) el seus usos no normatius reflecteixen un fet de llengua del català central; 3) Pompeu Fabra va parlar d'aquests usos.
Reponc punt per punt a les afirmacions de Pàmies.
Punt 1) Sembla difícil sostenir que una obra impresa no proposa res als possibles lectors. Un llibre és, pel cap baix, una doble proposta: una mercaderia introduïda al mercat i un contingut intel·lectual que el comprador examinarà lliurement.
Punt 2) Sembla que no hi ha ni una sola llengua de cultura que reflecteixi en l'escriptura tots els fets de llengua. El codi de la llengua escrita divergeix profundament del de la llengua parlada perquè no és capaç d'expressar els elements suprasegmentals i pragmàtics de l'intercanvi oral.
Com és natural, Pàmies tenia la llibertat d'adoptar formes no normatives per motius estilístics.
Hauria fet molt ben fet a no atenir-se a la norma del català si l'autor de l'obra hagués violat l'anglès de manera semblant. No es diria que aquest sigui el cas. Si no és el cas, l'original no justifica la traducció.
És clar que el traductor pot tenir una muntanya d'altres raons estilístiques, però no aconsegueixo d'intuir-les.
Punt 3). Citar Fabra per justificar els usos impropis de Pàmies és ben poca cosa. El mestre parla d'aquestes impropietats a la gramàtica del 1933 (pp. 52-55), considerada normativa, i a la de 1956 (pp. 68-69). En totes dues obres condemna l'ús de l'hi en comptes de la hi i de li ho). Quant a n'hi en comptes de li'n, Fabra, sense arribar a la condemna, diu que li'n és preferible.
Jordi Minguell Roselló