30 de set. 2009

Bones tardes!

El Diccionari català-valencià-balear (DCVB), en què semblen inspirar-se alguns o molts que voldrien desterrar de la parla el mot tarda, és d’allò més imprecís quan descriu els usos d'aquest mot i en fa la història.
Diu que tarda (=part del dia compresa entre el migdia i la posta) s’usa en oriental, occidental, eivissenc i alguerès. És a dir, no s’usa a València, Mallorca ni Menorca.
L’obra afirma que tarda és un castellanisme «pres probablement en el segle XVI o a finals [sic, probable castellanisme] del segle XV».
Hi ha un document del 1460 en què es parla de les «VII hores de la tarda». Aquí no som a la darreria del segle XV, sinó aproximadament a la meitat. Com sabem prou bé, els mots solen arribar a l’escriptura quan ja fa molt de temps que s’usen.
És a dir, el mot tarda, posat hipotèticament que sigui un castellanisme, fa molts anys que ronda per la nostra llengua. No va del tot malament recordar que el català usa normalment, sense fer escarafalls, molts castellanismes posteriors al 1460.
La prova principal de la castellanitat de tarda és, segons el DCVB, el fet que «en català occidental es pronuncia ['tarde]». Si us plau, a pams.
Hi ha dos fets:
1) En una zona de l’occidental (que no puc especificar per manca de la isoglossa) es diu [‘tarda]; he verificat que aquesta isoglossa passa per Guimerà (Baix Urgell) i per Fulleda (Garrigues), però no he anat més enllà. 2) La pronúncia lleidatana no fa text, ja que aquest dialecte pronuncia amb diversos matisos de /e/ TOTES les as àtones finals; és a dir, en lleidatà, casa i tarda sonen amb e final, generalment oberta. El valencià no fa text perquè no usa el mot tarda.
On és la prova del DCVB? En alguna zona de l’occidental (exclòs el lleidatà) on es pronuncia ['tarde]. No és una gran prova. Sobretot no és molt important numèricament.
El DCVB fa saber que, si bé tarda és un mot estrany a València, Mallorca i Menorca, la salutació bones tardes «s’usa pertot». Això vol dir que els valencians, els mallorquins i els menorquins saluden amb un mot que no els és propi.
Ja és ben curiós que el suposat castellanisme (tarda) no s’hagi arrelat entre els valencians, els mallorquins i els menorquins i que, en canvi, ho hagi fet el presumpte castellanisme bones tardes, sobretot si, com diuen els enemics de tarda, la manera tradicional de saludar a València, Mallorca i Menorca és una altra.
Em penso que, com el DCVB, cap dels adversaris de tarda no ha explicat aquesta curiositat ni ha donat indicacions sobre el moment en què el presumpte castellanisme bones tardes va penetrar en el català, s’hi va difondre de manera general i hi va prosperar com l’agram.
Per què el català no pot haver inventat bones tardes i per força ha d’haver manllevat aquesta expressió al castellà? Els adversaris de tarda responen seràficament: «Perquè el català diu bon dia i bona nit i el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches».
Aquesta resposta té la mateixa força demostrativa que aquesta afirmació: «El català bon dia és un castellanisme perquè el castellà parlat i literari no menysté buen día com a salutació». És a dir, la resposta dels adversaris de tarda i de bones tardes (i, consegüentment, de bona tarda) no té cap força demostrativa.
No és impossible imaginar un origen català per a la salutació bones tardes. Antigament, la nostra llengua va usar hora tarda per a indicar una «hora avançada en el temps». És evident que hores tardes havia de significar en aquella època «hores avançades en el temps».
Bones tardes, doncs, vindria a significar «bones hores avançades en el temps», o sigui, «bones hores del període que va del migdia a la posta». Malgrat aquesta possibilitat, el mestre Fabra ja prescrivia bona tarda al Diccionari del 1932, si no he entès malament l’«Advertiment» de Josep Miracle a la quarta edició de l’obra (1966).
No he sabut trobar documents d’abans de la guerra civil per a cercar de verificar si, en el llenguatge escrit, s’usava la forma bones tardes o bona tarda.
Jordi Minguell Roselló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada