Per + infinitiu causal

El diari “El Periódico”, a l’edició en català del 30 de setembre del 2009, escrivia:

«El president critica CiU per no recolzar l'augment dels gravàmens per fer front a les polítiques socials».
Aquesta frase consta de subjecte de tercera persona + verb transitiu + per + no + infinitiu simple + complement directe + per + infinitiu simple [des del punt de vista semàntic, considero tal fer front a] + complement directe.
En construeixo una amb la mateixa estructura: El nen escridassava la mare per no comprar els llibres per estudiar la lliçó.
Què us he dit? El nen es barallava amb sa mare perquè ell no volia comprar els llibres que li havien de servir per a estudiar la lliçó? O bé el nen s’hi barallava perquè ella no havia comprat els llibres que li havien de servir a ell per a estudiar la lliçó?
El mateix passa amb la frase del diari. Què diu? El president critica CiU perquè ell no vol sostenir l’augment dels impostos que li han de servir per a afrontar la política social? O bé el president critica CiU perquè aquest partit no abona l’augment dels impostos necessaris al president per a afrontar la política social?
És clar que el diari vol dir la segona cosa, però la frase permet de veure-hi la primera. Això sol és suficient per a evitar aquesta frase, ja que, en general, els diaris miren de dir de manera clara i d’evitar que el lector pugui entendre una cosa diversa de la que volen dir.
Hi ha un altre motiu per a evitar aquesta frase. La intenció del periodista era d’indicar la causa per la qual el president critica CiU. Doncs bé, segons el funcionament de la nostra llengua, els infinitius causals introduïts amb per adopten la forma composta. Si tenen la forma simple, indiquen el fi, no pas la causa.
De fet, ja que la frase del diari resultaria unívoca si indiqués la causa amb l’infinitiu compost: El president critica CiU per no haver recolzat l'augment dels gravàmens per fer front a les polítiques socials.
Com en totes les oracions causals, la preposició per que precedeix l’infinitiu compost pot ser substituïda per el fet que o a causa de. Per això, la frase del diari funcionaria perfectament d’aquesta manera: El president critica CiU pel fet de {a causa de} no haver recolzat l'augment dels gravàmens per fer front a les polítiques socials.
En les oracions finals amb infinitiu simple introduït amb per, com ara La dona ha comprat farina per fer pa, és possible substituir aquesta preposició amb per tal de, a fi de, amb l’objectiu de i les locucions equivalents.
La diferència entre els infinitius causals i els finals introduïts amb per resulta clara en aquestes oracions: 1) L’han lloat per (tal de) donar bon exemple; 2) L’han lloat per (el fet de) haver donat bon exemple. Quan amb la frase 1) es vol dir el que diu la 2) es crea l’ambigüitat que denuncio en la frase del diari.
De passada, no em vull estar de dir que "El Periódico"fa servir impròpiament el verb recolzar (en comptes de donar suport o, fins i tot, en comptes de sostenir) i que usa per de manera discutible (en comptes de per a) davant l’infinitiu fer front. Cal suposar que els responsables del diari argumentaran que aquests usos són previstos al llibre d'estil de la casa.

Jordi Minguell Roselló

Bones tardes!

El Diccionari català-valencià-balear (DCVB), en què semblen inspirar-se alguns o molts que voldrien desterrar de la parla el mot tarda, és d’allò més imprecís quan descriu els usos d'aquest mot i en fa la història.
Diu que tarda (=part del dia compresa entre el migdia i la posta) s’usa en oriental, occidental, eivissenc i alguerès. És a dir, no s’usa a València, Mallorca ni Menorca.
L’obra afirma que tarda és un castellanisme «pres probablement en el segle XVI o a finals [sic, probable castellanisme] del segle XV».
Hi ha un document del 1460 en què es parla de les «VII hores de la tarda». Aquí no som a la darreria del segle XV, sinó aproximadament a la meitat. Com sabem prou bé, els mots solen arribar a l’escriptura quan ja fa molt de temps que s’usen.
És a dir, el mot tarda, posat hipotèticament que sigui un castellanisme, fa molts anys que ronda per la nostra llengua. No va del tot malament recordar que el català usa normalment, sense fer escarafalls, molts castellanismes posteriors al 1460.
La prova principal de la castellanitat de tarda és, segons el DCVB, el fet que «en català occidental es pronuncia ['tarde]». Si us plau, a pams.
Hi ha dos fets:
1) En una zona de l’occidental (que no puc especificar per manca de la isoglossa) es diu [‘tarda]; he verificat que aquesta isoglossa passa per Guimerà (Baix Urgell) i per Fulleda (Garrigues), però no he anat més enllà. 2) La pronúncia lleidatana no fa text, ja que aquest dialecte pronuncia amb diversos matisos de /e/ TOTES les as àtones finals; és a dir, en lleidatà, casa i tarda sonen amb e final, generalment oberta. El valencià no fa text perquè no usa el mot tarda.
On és la prova del DCVB? En alguna zona de l’occidental (exclòs el lleidatà) on es pronuncia ['tarde]. No és una gran prova. Sobretot no és molt important numèricament.
El DCVB fa saber que, si bé tarda és un mot estrany a València, Mallorca i Menorca, la salutació bones tardes «s’usa pertot». Això vol dir que els valencians, els mallorquins i els menorquins saluden amb un mot que no els és propi.
Ja és ben curiós que el suposat castellanisme (tarda) no s’hagi arrelat entre els valencians, els mallorquins i els menorquins i que, en canvi, ho hagi fet el presumpte castellanisme bones tardes, sobretot si, com diuen els enemics de tarda, la manera tradicional de saludar a València, Mallorca i Menorca és una altra.
Em penso que, com el DCVB, cap dels adversaris de tarda no ha explicat aquesta curiositat ni ha donat indicacions sobre el moment en què el presumpte castellanisme bones tardes va penetrar en el català, s’hi va difondre de manera general i hi va prosperar com l’agram.
Per què el català no pot haver inventat bones tardes i per força ha d’haver manllevat aquesta expressió al castellà? Els adversaris de tarda responen seràficament: «Perquè el català diu bon dia i bona nit i el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches».
Aquesta resposta té la mateixa força demostrativa que aquesta afirmació: «El català bon dia és un castellanisme perquè el castellà parlat i literari no menysté buen día com a salutació». És a dir, la resposta dels adversaris de tarda i de bones tardes (i, consegüentment, de bona tarda) no té cap força demostrativa.
No és impossible imaginar un origen català per a la salutació bones tardes. Antigament, la nostra llengua va usar hora tarda per a indicar una «hora avançada en el temps». És evident que hores tardes havia de significar en aquella època «hores avançades en el temps».
Bones tardes, doncs, vindria a significar «bones hores avançades en el temps», o sigui, «bones hores del període que va del migdia a la posta». Malgrat aquesta possibilitat, el mestre Fabra ja prescrivia bona tarda al Diccionari del 1932, si no he entès malament l’«Advertiment» de Josep Miracle a la quarta edició de l’obra (1966).
No he sabut trobar documents d’abans de la guerra civil per a cercar de verificar si, en el llenguatge escrit, s’usava la forma bones tardes o bona tarda.
Jordi Minguell Roselló